Benvinguts!
Sóc una noia castellanoparlant i esctic estudiant el Català.
En aquest bloc posaré textos que han sigut escrits per mi; originàriament en Castellà i després traduïts al Català per mi també; així que aquí llegireu les meves traduccions.
Salutacions per a tothom!!

dimarts, 27 de maig de 2014

Per Molts Anys Daniel... Altra vegada!!!






Ja ha passat un any més; i com sempre durant aqueste últims anys, aqui estic per desitjar al meu cosí un molt feliç aniversari; que ho passi mol bé, que faci molts més i jo ho vegi.

Dani, no se que dir-te que ja no sàpigues; perquè ja t'he dit molts vegades que ets el meu cosí preferit y t'estimo molt.

Espero que ho passis molt bé al teu dia; i a veure si podem cel-lebrar junts algun aniversari; ja sigui teu o meu.

Ja tés setze anys; d'aqui a dos anyets ja seràs major d'edat; així et podràs treure el carnet i podràs conduir tots els cotxes que tant t'agradan.

Un peto, guapíssim; i a veure si ens veiem aquest any de nou.

La teva cosina que t'estima.


































Volem repetir aquest any!!!!

dimarts, 31 de desembre de 2013

Balanç del Dos Mil Tretze

Sembla que va ser ahir quan estàvem fent el balanç del dos mil dotze i disposant-ens per a rebre al dos mil tretxe, i ja s'ha anat l'any. Un altre més.

Un any en el qual tots hem crescut i madurat una mica més, en el qual ens hen fixat objetius; alguns complits, i altres no. Però per això continúen passant els anys; per a complir tot allò que volem i que no hem pogut aconsehuir abans.

Dos mil tretze ha sigut un any com tots:
Carregat de tota mena d'emocions i anècdotes.
Amb les seves coses positives i les seves coses dolentes; però com sempre i en les ments positivas, sempre el bo té més pes i és el que val la pena plasmar per a que es quedi al record.
El dolent és millor oblidar-ho i descartar-ho.
Ens queden amb el bo i centrant-nos a les coses més significatives.

He viatjat a la Península dues vegades.
En ambdues, he estat amb familiars als que veig poc, m`he vist en persona amb amics amb els quals fins el moment i a causa de la distància, nom.es tenia contacte a través d'Internet; i també he conegut a un munt d'excel·lents persones més.
M'alegro de que tots m'haguin acompanyat en part del meu pas per aquest any que ja deixem darrère.

El segon dels meus viatjes va consistir a un somni complit; doncs feia molt anys que volía anar a Barcelona; i per a aquest estiu m'ho vaig proposar i ho vaig aconseguir; és el que més il·lusió em va fer des del minut cero.
Em va encantar i màgradaria tornar.
Endemés, aquest viatge em va servir per a prendre una decisió. Fa dos anys que vull anarme'n a viure a la Península perquè no em sento a gust a Lanzarote; però dubtava entre Madrid o Barcelona. 

Ja tinc clar que és a Barcelona on vull estar. 
Al primer viatge, el retorn em va fer sentir especialment trista, així em vaig adonar, aquest any, que la meva decisió de viure a la Peninsula és realment ferma.

Aquest any vaig aconseguir unes fotos dels meus grups del col·legi; que havia perdut i havia estat molt temps intentant recuperar. Les vaig pujar a Facebook i en fer-ho, vaig poder posar-me de nou en contacte amb gairebé tota la meva classe de quan estava al Parvulari i l'escola Primària; doncs el pocs companys als que jo ja havía localitzat, van etiquetar als altres. 

He continuat amb la meva recerca de treball; encara sense èxit, però amb la diferència de que una amiha m'està ajudant moltíssim; i això sempre s'agraeix. Ademés, he fet el curs de "Seguretat Alimentària i Manipulació d'Aliments"; el que m'obre portes a més possibilitats de trobar quelcom.

Aixì, del dos mil catorze espero sobre tot que aconseguim treball tots aquells que no tinguem la sort de tenir un.
I que continuem avançant en la vida i lluitant pels nostres somnis i propòsits.
El meu propòsit principal és trobar treball; només quan hagi aconseguit això, podré complir els meus somnis i projéctes futurs; que són dos: Treure'm el carnet de conduir i mudar-me a viure a la Península.

A veure si els properes festes; o si no les següents, pugui celebrar-les ja allí!
Ens veiem al Dos Mil Catorze; amb els millors desigs per a tots.
Feliç Any Nou!!

Grácies al meu cosí Daniel per corregir-me els errors d'aquest text.





dilluns, 27 de maig de 2013

Per Molts Anys, Daniel


Avui fa anys una persona molt important per a mi. Viu lluny, i encara que ens veiem poc, és el meu cosí preferit.
He tingut l'ocasió de veure-ho els dos estius passats a Casavieja; coincidint ambdós les vacances allí a casa de la nostra tia, però aquest estiu jo aniré a Barcelona, em quedaré a casa seva i anirem tots junt a Casavieja. Seràn les meves millors vacances!!

Avui, en Daniel fa quinze anys i vull desitjar-li tot el millor avui i sempre; doncs cada any que es fa, no torna a repetir-se.

Felicitats, Daniel. Ja ets un any més gran, però no solament això.També, ja ets un any més maco.
M'alegro de que siguis el meu cosí i d'haver-te pogut veure l'estiu passat i l'anterior, després d'un munt  d'anys sense veure-ns. Sempre seràs el meu cosí preferit.
Passa-ho molt bé al teu dia, i que facis milers d'anys més.
Un peto i una abraçada molt grans, der la teva cosina que t'estima molt.

Pe Molts Anys!!

I recorda: Ens veiem aquest estiu a Arenys!!
Falten quaranta dias!! :D


dijous, 31 de gener de 2013

Història del meu primer amor

Hi ha gent que diu que el primer amor mai s'oblida; i penso firmement que aquesta frase és molt certa; doncs he viscut una història que, deu anys endarrere, no he oblidat.

El trenta-un de gener de dos mil tres vaig començar una relació amb qui va ser el meu primer nòvio. Erem amics i la veritat és que portaba dos anys enamorada d'ell però no m'havia atrevit a dir res; ni a ell ni a ningú.
I així fou com, finalment, va començar la nostra relació: Un dia al esbarjo de l'institut no puguí aguantar-me més i li diguí a una amiga que el Diego m'agradava.
Ella va anar corrent darrere d'ell i s'ho va dir; però pel moment no va passar més res perquè ja sàcabava l'esbarjo i ens anàvem cadascún a la nostra classe.
La meva sorpresa va ser a l'hora de la sortida; quan vaig veure al Diego esperant-me a la porta de l'institut. Ens asseiem junts al autobús (Quelcom que mai abans haviem fet) i vam anar parlant; així, li diguí jo mateixa el que ja l`havia dit la nostra amiga, i ell va respondre que ell sentia el mateix per mi però no s'atrevia a dir-me-ho.
Si no haguera trencat el meu silenci, això no hauria passat; aixì que, gràcies Laura!!

Però desprès de cinc mesos, ell hagué d'anar-se a Galicia amb la seva famìlia; aquest va ser el fet pel qual haguérem de deixar la relació. Ja que anàvem a estar lluny i no ens anàvem a veure més, era millor per a ambdós que cadascún refés la seva vida.
Per aixó, tampoc no mantiguérem molt el contacte; encara que un dia tinguí notícies seves però en acabat vam perdre totalment el contacte; crec que fou a causa de que els dos vam canviar de mòvil al mateix temps i no poguérem donar-nos els números nous.
Amb la pèrdua del contacte, també li vaig perdre la pista; doncs només tenia el seu telèfon i més res; ni la seva nova adreça ni tan sols a quina part de Galicia s'està.
Per això encara que he preguntat a tots els nostres posibles coneguts i he difós, als inicis de la meva cerca, un e-mail amb l'hostòria i l'informació que sé, ningú ha sabut dir-me res.
I encara que ara, ajudant-me de les noves tecnologies li he cercat per totes les xarxas socials, tampoc no està; jo escric el seu nom i els seus cognoms i no ho trobo; així que actualment l'únic que sé és això: el seu nom, cognoms, aniversari, que s'està a Galicia, i la nostra història.

Podré algun dia saber quelcom d'ell?
M'agradaria recuperar el contacte i saber com li va tot, si ja rebéu la seva vida, parlar i recordar les nostres coses... En fi, una amistat. 

dimarts, 1 de gener de 2013

Balanç del 2012

Ja gairebé s'acaba l'any, i tots o quasi tots fem un balanç del bo i el dolent q'hem experimentat durant aquests tres-cents seixanta i cinc dies (o tres-cents seixanta i sis cada quatre anys)

El dos mil dotze ha sigut per a mi un any esplèndid; un any al qui ha hagut de tot un poc.
Aquest any vaig descobrir que hi ha molta gent que, com a mi, els agraden els llocs abandonats; un gust que tinc des sempre però que m'ho tenia guardat perquè no sabia que era una afició tan estesa que s'ha comentat àdhuc a mitjans de comunicació; així que jo també vaig començar aquest any a dedicar-me a l'exploració.
Gràcies a aquesta afició, he conegut a un munt de gent fantàstica; pel moment només virtualment per motius de distància, però amb els qui he parlat m'han caigut bé i m'agradaria fer el pas de conèixer-els en persona algun dia; doncs malgrat no haver-els vist mai cara a cara, sint que és gent que val la pena; a través de la distància també es pot congeniar i agafar-li afecte a la gent.

També ha hagut alguna q'altra discussió amb la família; però això és part de la convivència i al final ens arreglem de seguida.
Vaig tenir també un amor, q'al final es va acabar d'una forma no molt bona; però al final parlant tot se resol; i precisament a hores d'ara nadalenques ha succeït q'hem parlat de nou i he recuperat la seva amistat; el que per a mi ha sigut molt valuós; m'ho vaig prendre com un bon regal i aqueixa nit em vaig dormir força contenta. Hem d'oblidar els rancors i quedar-se amb els bons moments!
Ja que foren molts anys previs d'amistat i era una pena haver acabat tan mal per pocos mesos de relació.
És bo mantenir l'amistat!

He fet un viatge fantàstic a la península que m'agradaria repetir; en el qual fiu moltes rutes; q'això és el que m'agrada:Voltar, voltar, i voltar; i veure nous llocs.
Endemés, allà vaig veure per primera vegada el cotxe de Google Maps.
A part d'haver vist a familiars que tinc per allà i als que veig amb molt poca freqüència (Una vegada a l'any o menys; ja q'alguns anys no puc viatjar)

En fi, que generalment ha sigut un any fabulós; clar que a la vida tots tenim daltabaixos, i als moments de davallada ho donem tot per perdut i tots en algun moment hem tingut ganes de manar-ho tot a la merda i desaparèixer, però no; no es pot anar sempre aixì per la vida; hem de ser positius i quedar-se amb les coses bones.
Aixì que amb alegria li dic adéu al dos mil dotze i rebo el nou any esperant que vingui carregat de tantes coses bones com aquest que ja s'ens marxa,

Feliç dos mil tretze per a tothom!!

 

diumenge, 30 de desembre de 2012

Les meves vacances d'estiu 2012


Aquest estiu de dos mil dotze, al igual de l'any passat, em vaig anar de vacances a la Península per a passar un temps amb la meva família paterna.

Vaig arribar a Madrid al migdia i van anar a buscar-me al aeroport de Barajas la meva tieta la Merce amb la meva cosina segona i néta seva la Noemí; que viuen a Madrid, i el meu oncle el Blas (Germà de la Merce i del meu pare) amb el seu fill i cosí meu el Daniel; que viuen a Barcelona però estiugen amb la Merce i el Luis a Casavieja (Àvila) a seva segona casa.
Així que després de menjar a un centre comercial de Madrid, ens posem en camí cap a Casavieja: Dues horets en cotxe; això és el que m'grada: fer rutes.

En arribar a Casavieja, vaig tornar a veure al meu oncle el Luis (El marit de la Merce), al meu cosí el David (Fill de la Merce i el Luis); i vaig conèixer a la seva novia la Marta. Estàvem tots plegats la major part del temps; excepte quan el David i la Marta tenien coses que fer ja q'acabaven de mudar-se i es trobaven molt ocupats.
De vegades també anava a visitar a la Luisa una veïna de la Merce i el Luis allà a Casavieja; molt bona gent.
També anàrem a altres pobles de Madrid per a veure al meu cosí l'Enrique (Fill del Luis i la Merce; i germà del David), la seva muller la Vanesa; i als meus oncles el Jose i la Mari amb las mevas cosinas i filles seves la Bàrbara i la Sheila. El Jose és el germà de la Merce, el Blas, i el meu pare.    
De vegades també venia la meva cosina l'Inma; (Mare de la Noemí y filla de la Merce i el Luis; per tant, germana de l'enrique i el David), amb el seu marit el Luis; que no és el pare de la Noemí; el seu pare és d'una relació anterior que no rutllà

Per les matíns, en llevar-nos i desdejunar-nos, anàvem a caminar pel camp els meus oncles el Luis i la Merce, i jo.
Al cotxe anàvem de ruta per a veure pobles propers a Casavieja, a visitar a algúns amics dels meus oncles, i fruí molt veient nous llocs. També viu algun q'altre edifici abandonat; la meva gran passió.
Un dels dies, caminant per Casavieja, vaig veure el cotxe de Google Maps; va passar pel meu costat. Volguí fer-li una foto; però el conductor em va tocar el claxon i em digué que no... Carallot!!

Però amb qui millor m'ho vaig passar fou amb el meu cosí en Daniel; així q'aquest escrit va endreçat especialment a ell; perquè a més de ser el meu cosí preferit, al qui tinc especial afecte; al igual q'ell m'espressa a mi el mateix, també m'anima força amb la meva iniciativa del bloc, em parla en Català per ajudar-me a practicar, i ell fou qui em va donar l'idea d'escriure sobre aquestas vacances quan, en preguntar-me quan anava a escriure quelcom nou, jo li diguí que no sabia de quin tema parlar.

A totes hores estiquèrem jugant amb la PSP, banyant-nos a la piscina, i parlant de mil coses.
Quan anávem al bar próxim, que té Wifi (A casa no havia Internet) ell portava el seu ordinador portàtil i em deixava xatejar amb qui en aquell moment era el meu xicot. (Ara estic soltera).

























Potser per això, perquè amb ell m'ho passava especialment bé i per l'estima q'els tinc a ell i al meu oncle, s'em fou difícil el comiat. Ells van tornar a Barcelona una setmana abans del meu retorn a Lanzarote.

Els comiats són difícils per molta gent; especialment quan és algú a qui apreciem i amb qui voldríem passar més temps. Doncs a mi em va passar això; vaig començar a sentir l'angúnia el dia abans de que s'anéssin. El meu oncle s'adonà i em va preguntar què em passava, i jo només li deia: "Res": Sempre m'ha costat molt parlar dels meus sentiments, a causa de la meva timidesa.
Però a mesura q'anava passant el dia, el meu estat d'ànim s'anava fent cada vegada més difícil d'ocultar.
A la tarda em vaig oferir a rentar els cotxes dels meus oncles i el meu cosí; amb intenció d'entretenir-me i no estar pensant en el mateix tot el tepms, però ni això va rutllar, encara q'em vaig guanyar un diners pel treball.
En Daniel i la Noemí van anar a ajudar-me; jo vaig rentar el cotxe de la Marta i el David, i els nens el del Blas.

En arribar la nit, la meva tristessa ja anava en augment; i per tant, toro ho van acavar notant i ja tots em preguntavan què em passava.
Al final, s'ho vaig dir a la meva tieta quan estàvem les dues soles a la cuina, i per ser ella un del familiars en qui més confío. Només li vaig dir, quan ella em va tornar a preguntar què em passava: "Que em costa molt acomiadar-me i amb ells em lo paso bé".
La veritat és que en dir-li-ho em vaig sentir una mica millor; aquesta és la prova de que si ens passa quelcom, hem de parlar sobre això; no podem callar-nos tot perquè això al final és dolent.
Però el problema no lo tenia amb la Merce; sinó amb el meu oncle i el meu cosí; aixì que era a ells als qui s'ho havia de dir.

Després de sopar, em vaig anar a fer la copa amb el David i la Marta; ells me volgueren invitar en veure el meu estat d'ànim; aixì que vaig continuar parlant amb ells; que, per cert, també s'anavan a Madrid l'endemà i ja tampoc no els tornaria a veure fins qui sap quan; no sé si làny que ve podré tornar a la Península.

Quan vaig arribar de retorn a casa dels meus oncles, ja estaven tots dormint, però en Daniel estava despert, esperant-me. Com ell entén molt bé els sentiments, li vaig dir q'havia estat trista; em va preguntar per què i li diguì: "Perquè demà t'aniràs; i te trobarè a faltar". Ell em digué: "Vine". Així q'aní i em vaig sentar al seu costat; ell me va donar una abraçada i me va dir: "Jo també te trobaré a faltar".

Les abraçades són màgiques. I molt reconfortants. A més de ser una forma d'afecte, també tenin efectes terapéutics: Ajuden a sentir-se bé a l'ìnstant. Per això, quian no sapiguem què dir-li a algú q'està molt triste per quelcom, el millor que podem fer és donar-li una abraáda sense dir res.És la millor forma de consol no verbal.

A l'endemà, quan ens van vvevar, se van anar. Abans de la partença, ens vam fer unes darreres fotos a las que vaig ocultar la meva tristessa darrere una somriure, però quan estava ajudant al Blas a portar les maletes al cotxe, li vaig preguntar si la Merce l'havia comentat el q'em passava; ja q'estaven tots preocupats.
Ell em digué que no, però q'em oí quan se lo diguí a ella a la cuina. I jo que creia q'estavem les dues totes soles, jaja.
Sense dir més res, em va donar una abraçada. Inmediatament després, vam procedir al comiat; un comiat ràpid i sense llàgrimes (Pel moment)




Fins aviat!!! :'(

Aqueix dia tocava jornada de neteja; ja q'ens quedavem sols i la Noemí s'aniría a l'endemà amb el seu pare, ens vam dedicar a netejar i endreçar tota la casa; la Merce el primer pis i jo el segón.
Quan ja estaba a dalt jo sola, sense que ningú em veiés, al fin vaig deixar sortir les llàgrimes que m`havia estat reprimint durant tant temps.
Vaig estar tot el dia desanimada, però desprès ja, a continuar fruint de la setmana q'em quedava de vacances.
Aquí fou on en Daniel se va oblidar el llibre del que vaig parlar al meu primer escrit.

A l'endemà vam anar a un parc de circuits i ho vam passar força bé; però havíem de tornar aviat a casa perquè el pare de la Noemí anava a anar a buscar-la.
Ja em quedaria sola amb els meus oncles el Luis i la Merce; dies després vam tornar a Madrid per a passar allà darrers quatre dies de vacances; ja que jo també volia veure llocs per Madrid.

Vam anar al Parc de Joan Carles I, al retiro, a la Plaça Espanya, i altres zonas representatives;  també a visitar a una antiga veïna de quan jo vivia allà (Amb menys de tres anyets), que s'ocupava de mi; i continua vivin al mateix lloc, i a una tieta del meu pare.
I a l'estació d'Atocha; en front de la qual hi ha un monument d'homenatge a les víctimes del 11-M; des de l'estació se pot entrar a dit monument i mirant amunt se poden llegir els missatges escrits pels familiars... És molt emotiu i ja q'estava a Madrid no volia anar-me sense dedicar una mica del meu temps a recordar a les víctimes.










































 Aquí vivia jo










Aquí vivien els meus avis paterns 










Aquest és el monument d'homenatge a les víctimes del 11-M 









Els trens m'agradan molt. 











El Templo de Debod

El dia del meu retorn a Lanzarote també fou una mica difícil; jo estava amb la Merce i el Luis al aeroport i no volia tornar; volia quedar-me a Madrid. Però vaig tornar, recordant ho bé que m`ho havia passat, i amb l'esperança de tornar les pròximes vacances; o millor encara, traslladar-me a viure allà. Com pròximes vacances, m'agradaria anar a Barcelona; allà no h'estat mai i també tinc familiars; entre ells el meu cosí a qui endreço aquest reportatge.
El tema de viure, encara no tinc clar cap a on tirar; però q'em vull anar si q'estic decidida. Ja sigui per a viure o de vacances, però em vull anar d'alguna manera i ara hi ha més motius que mincitan a això: Ja no ting només família per allà; sinó també un munt d'amics q'he conegut per Internet grácies a la meva afició pels llocs abandonats, xatejant hem prenent confiança i m'agradaria fer el pas de conèixer-els en persona.



La meva maleta!! (La verda) 

Fins aviat, Península!!!! :'(