Benvinguts!
Sóc una noia castellanoparlant i esctic estudiant el Català.
En aquest bloc posaré textos que han sigut escrits per mi; originàriament en Castellà i després traduïts al Català per mi també; així que aquí llegireu les meves traduccions.
Salutacions per a tothom!!

diumenge, 30 de desembre del 2012

Les meves vacances d'estiu 2012


Aquest estiu de dos mil dotze, al igual de l'any passat, em vaig anar de vacances a la Península per a passar un temps amb la meva família paterna.

Vaig arribar a Madrid al migdia i van anar a buscar-me al aeroport de Barajas la meva tieta la Merce amb la meva cosina segona i néta seva la Noemí; que viuen a Madrid, i el meu oncle el Blas (Germà de la Merce i del meu pare) amb el seu fill i cosí meu el Daniel; que viuen a Barcelona però estiugen amb la Merce i el Luis a Casavieja (Àvila) a seva segona casa.
Així que després de menjar a un centre comercial de Madrid, ens posem en camí cap a Casavieja: Dues horets en cotxe; això és el que m'grada: fer rutes.

En arribar a Casavieja, vaig tornar a veure al meu oncle el Luis (El marit de la Merce), al meu cosí el David (Fill de la Merce i el Luis); i vaig conèixer a la seva novia la Marta. Estàvem tots plegats la major part del temps; excepte quan el David i la Marta tenien coses que fer ja q'acabaven de mudar-se i es trobaven molt ocupats.
De vegades també anava a visitar a la Luisa una veïna de la Merce i el Luis allà a Casavieja; molt bona gent.
També anàrem a altres pobles de Madrid per a veure al meu cosí l'Enrique (Fill del Luis i la Merce; i germà del David), la seva muller la Vanesa; i als meus oncles el Jose i la Mari amb las mevas cosinas i filles seves la Bàrbara i la Sheila. El Jose és el germà de la Merce, el Blas, i el meu pare.    
De vegades també venia la meva cosina l'Inma; (Mare de la Noemí y filla de la Merce i el Luis; per tant, germana de l'enrique i el David), amb el seu marit el Luis; que no és el pare de la Noemí; el seu pare és d'una relació anterior que no rutllà

Per les matíns, en llevar-nos i desdejunar-nos, anàvem a caminar pel camp els meus oncles el Luis i la Merce, i jo.
Al cotxe anàvem de ruta per a veure pobles propers a Casavieja, a visitar a algúns amics dels meus oncles, i fruí molt veient nous llocs. També viu algun q'altre edifici abandonat; la meva gran passió.
Un dels dies, caminant per Casavieja, vaig veure el cotxe de Google Maps; va passar pel meu costat. Volguí fer-li una foto; però el conductor em va tocar el claxon i em digué que no... Carallot!!

Però amb qui millor m'ho vaig passar fou amb el meu cosí en Daniel; així q'aquest escrit va endreçat especialment a ell; perquè a més de ser el meu cosí preferit, al qui tinc especial afecte; al igual q'ell m'espressa a mi el mateix, també m'anima força amb la meva iniciativa del bloc, em parla en Català per ajudar-me a practicar, i ell fou qui em va donar l'idea d'escriure sobre aquestas vacances quan, en preguntar-me quan anava a escriure quelcom nou, jo li diguí que no sabia de quin tema parlar.

A totes hores estiquèrem jugant amb la PSP, banyant-nos a la piscina, i parlant de mil coses.
Quan anávem al bar próxim, que té Wifi (A casa no havia Internet) ell portava el seu ordinador portàtil i em deixava xatejar amb qui en aquell moment era el meu xicot. (Ara estic soltera).

























Potser per això, perquè amb ell m'ho passava especialment bé i per l'estima q'els tinc a ell i al meu oncle, s'em fou difícil el comiat. Ells van tornar a Barcelona una setmana abans del meu retorn a Lanzarote.

Els comiats són difícils per molta gent; especialment quan és algú a qui apreciem i amb qui voldríem passar més temps. Doncs a mi em va passar això; vaig començar a sentir l'angúnia el dia abans de que s'anéssin. El meu oncle s'adonà i em va preguntar què em passava, i jo només li deia: "Res": Sempre m'ha costat molt parlar dels meus sentiments, a causa de la meva timidesa.
Però a mesura q'anava passant el dia, el meu estat d'ànim s'anava fent cada vegada més difícil d'ocultar.
A la tarda em vaig oferir a rentar els cotxes dels meus oncles i el meu cosí; amb intenció d'entretenir-me i no estar pensant en el mateix tot el tepms, però ni això va rutllar, encara q'em vaig guanyar un diners pel treball.
En Daniel i la Noemí van anar a ajudar-me; jo vaig rentar el cotxe de la Marta i el David, i els nens el del Blas.

En arribar la nit, la meva tristessa ja anava en augment; i per tant, toro ho van acavar notant i ja tots em preguntavan què em passava.
Al final, s'ho vaig dir a la meva tieta quan estàvem les dues soles a la cuina, i per ser ella un del familiars en qui més confío. Només li vaig dir, quan ella em va tornar a preguntar què em passava: "Que em costa molt acomiadar-me i amb ells em lo paso bé".
La veritat és que en dir-li-ho em vaig sentir una mica millor; aquesta és la prova de que si ens passa quelcom, hem de parlar sobre això; no podem callar-nos tot perquè això al final és dolent.
Però el problema no lo tenia amb la Merce; sinó amb el meu oncle i el meu cosí; aixì que era a ells als qui s'ho havia de dir.

Després de sopar, em vaig anar a fer la copa amb el David i la Marta; ells me volgueren invitar en veure el meu estat d'ànim; aixì que vaig continuar parlant amb ells; que, per cert, també s'anavan a Madrid l'endemà i ja tampoc no els tornaria a veure fins qui sap quan; no sé si làny que ve podré tornar a la Península.

Quan vaig arribar de retorn a casa dels meus oncles, ja estaven tots dormint, però en Daniel estava despert, esperant-me. Com ell entén molt bé els sentiments, li vaig dir q'havia estat trista; em va preguntar per què i li diguì: "Perquè demà t'aniràs; i te trobarè a faltar". Ell em digué: "Vine". Així q'aní i em vaig sentar al seu costat; ell me va donar una abraçada i me va dir: "Jo també te trobaré a faltar".

Les abraçades són màgiques. I molt reconfortants. A més de ser una forma d'afecte, també tenin efectes terapéutics: Ajuden a sentir-se bé a l'ìnstant. Per això, quian no sapiguem què dir-li a algú q'està molt triste per quelcom, el millor que podem fer és donar-li una abraáda sense dir res.És la millor forma de consol no verbal.

A l'endemà, quan ens van vvevar, se van anar. Abans de la partença, ens vam fer unes darreres fotos a las que vaig ocultar la meva tristessa darrere una somriure, però quan estava ajudant al Blas a portar les maletes al cotxe, li vaig preguntar si la Merce l'havia comentat el q'em passava; ja q'estaven tots preocupats.
Ell em digué que no, però q'em oí quan se lo diguí a ella a la cuina. I jo que creia q'estavem les dues totes soles, jaja.
Sense dir més res, em va donar una abraçada. Inmediatament després, vam procedir al comiat; un comiat ràpid i sense llàgrimes (Pel moment)




Fins aviat!!! :'(

Aqueix dia tocava jornada de neteja; ja q'ens quedavem sols i la Noemí s'aniría a l'endemà amb el seu pare, ens vam dedicar a netejar i endreçar tota la casa; la Merce el primer pis i jo el segón.
Quan ja estaba a dalt jo sola, sense que ningú em veiés, al fin vaig deixar sortir les llàgrimes que m`havia estat reprimint durant tant temps.
Vaig estar tot el dia desanimada, però desprès ja, a continuar fruint de la setmana q'em quedava de vacances.
Aquí fou on en Daniel se va oblidar el llibre del que vaig parlar al meu primer escrit.

A l'endemà vam anar a un parc de circuits i ho vam passar força bé; però havíem de tornar aviat a casa perquè el pare de la Noemí anava a anar a buscar-la.
Ja em quedaria sola amb els meus oncles el Luis i la Merce; dies després vam tornar a Madrid per a passar allà darrers quatre dies de vacances; ja que jo també volia veure llocs per Madrid.

Vam anar al Parc de Joan Carles I, al retiro, a la Plaça Espanya, i altres zonas representatives;  també a visitar a una antiga veïna de quan jo vivia allà (Amb menys de tres anyets), que s'ocupava de mi; i continua vivin al mateix lloc, i a una tieta del meu pare.
I a l'estació d'Atocha; en front de la qual hi ha un monument d'homenatge a les víctimes del 11-M; des de l'estació se pot entrar a dit monument i mirant amunt se poden llegir els missatges escrits pels familiars... És molt emotiu i ja q'estava a Madrid no volia anar-me sense dedicar una mica del meu temps a recordar a les víctimes.










































 Aquí vivia jo










Aquí vivien els meus avis paterns 










Aquest és el monument d'homenatge a les víctimes del 11-M 









Els trens m'agradan molt. 











El Templo de Debod

El dia del meu retorn a Lanzarote també fou una mica difícil; jo estava amb la Merce i el Luis al aeroport i no volia tornar; volia quedar-me a Madrid. Però vaig tornar, recordant ho bé que m`ho havia passat, i amb l'esperança de tornar les pròximes vacances; o millor encara, traslladar-me a viure allà. Com pròximes vacances, m'agradaria anar a Barcelona; allà no h'estat mai i també tinc familiars; entre ells el meu cosí a qui endreço aquest reportatge.
El tema de viure, encara no tinc clar cap a on tirar; però q'em vull anar si q'estic decidida. Ja sigui per a viure o de vacances, però em vull anar d'alguna manera i ara hi ha més motius que mincitan a això: Ja no ting només família per allà; sinó també un munt d'amics q'he conegut per Internet grácies a la meva afició pels llocs abandonats, xatejant hem prenent confiança i m'agradaria fer el pas de conèixer-els en persona.



La meva maleta!! (La verda) 

Fins aviat, Península!!!! :'(