Benvinguts!
Sóc una noia castellanoparlant i esctic estudiant el Català.
En aquest bloc posaré textos que han sigut escrits per mi; originàriament en Castellà i després traduïts al Català per mi també; així que aquí llegireu les meves traduccions.
Salutacions per a tothom!!

dijous, 31 de gener del 2013

Història del meu primer amor

Hi ha gent que diu que el primer amor mai s'oblida; i penso firmement que aquesta frase és molt certa; doncs he viscut una història que, deu anys endarrere, no he oblidat.

El trenta-un de gener de dos mil tres vaig començar una relació amb qui va ser el meu primer nòvio. Erem amics i la veritat és que portaba dos anys enamorada d'ell però no m'havia atrevit a dir res; ni a ell ni a ningú.
I així fou com, finalment, va començar la nostra relació: Un dia al esbarjo de l'institut no puguí aguantar-me més i li diguí a una amiga que el Diego m'agradava.
Ella va anar corrent darrere d'ell i s'ho va dir; però pel moment no va passar més res perquè ja sàcabava l'esbarjo i ens anàvem cadascún a la nostra classe.
La meva sorpresa va ser a l'hora de la sortida; quan vaig veure al Diego esperant-me a la porta de l'institut. Ens asseiem junts al autobús (Quelcom que mai abans haviem fet) i vam anar parlant; així, li diguí jo mateixa el que ja l`havia dit la nostra amiga, i ell va respondre que ell sentia el mateix per mi però no s'atrevia a dir-me-ho.
Si no haguera trencat el meu silenci, això no hauria passat; aixì que, gràcies Laura!!

Però desprès de cinc mesos, ell hagué d'anar-se a Galicia amb la seva famìlia; aquest va ser el fet pel qual haguérem de deixar la relació. Ja que anàvem a estar lluny i no ens anàvem a veure més, era millor per a ambdós que cadascún refés la seva vida.
Per aixó, tampoc no mantiguérem molt el contacte; encara que un dia tinguí notícies seves però en acabat vam perdre totalment el contacte; crec que fou a causa de que els dos vam canviar de mòvil al mateix temps i no poguérem donar-nos els números nous.
Amb la pèrdua del contacte, també li vaig perdre la pista; doncs només tenia el seu telèfon i més res; ni la seva nova adreça ni tan sols a quina part de Galicia s'està.
Per això encara que he preguntat a tots els nostres posibles coneguts i he difós, als inicis de la meva cerca, un e-mail amb l'hostòria i l'informació que sé, ningú ha sabut dir-me res.
I encara que ara, ajudant-me de les noves tecnologies li he cercat per totes les xarxas socials, tampoc no està; jo escric el seu nom i els seus cognoms i no ho trobo; així que actualment l'únic que sé és això: el seu nom, cognoms, aniversari, que s'està a Galicia, i la nostra història.

Podré algun dia saber quelcom d'ell?
M'agradaria recuperar el contacte i saber com li va tot, si ja rebéu la seva vida, parlar i recordar les nostres coses... En fi, una amistat. 

2 comentaris:

  1. La història del primer amor sempre és bonica i trista a la vegada. Forma part del nostre creixement com a persones, és una forma d'aprendre i de descobrir qui som, com som.
    Per altra banda, les parelles que s'acaben casant amb el seu primer amor i que no han tingut cap altra relació que la primera tampoc no acaben de créixer... ai, la vida humana, que complicada...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Lluís!
      Ara, jo recordo aquesta história sense la tristessa que vaig tenir al seu moment.
      És un bonic record de la vida; com molts records que tenim i que sabem que mai oblidarem; perquè va ser quelcom molt especial.

      Elimina